Exposició “El camí de les contradiccions” / Exhibition “The way of contradictions”
Fer, malgrat tot / Malgrat tot, fer
Parlo per boca de molta gent, nostàlgica del passat, d’un passat no viscut i enrevessadament enyorat, em trobo dient o, més ben dit, defensant la ferma voluntat de reivindicar els nostres dies; de ser deutors dels temps que transcorren; d’acceptar que vivim en el moment en el que vivim, a gust o a desgana, girant la moneda o la truita, si es prefereix, però sense deixar d’enriquir-nos de tot el que ens fa bombejar la sang; el que empeny el vermell espès dels ventricles als capil·lars a ritmes desbocats, pizzicatos frenètics; el que eixampla els pulmons; el que ens fa gaudir i patir alhora, ens inquieta i ens ofèn, ens agrada i ens repugna. L’esponja grisenca mai dubta sobre què triar i sempre escull les coses que més la fan treballar, cada vegada més plena, més capaç.
El contradir-se és conseqüència de l’actuar i, en aquest món, tots som actors mediocres, com el malabarista a qui li cau sempre l’última bitlla o el Rei Lear que no sap aprofitar la fugida del guió, el lapsus de la pauta i, de sobte, calla. Calla poruga de trepitjar l’esglaó del surar, del contemplar sense ser vist, del fotre-se’n de tot i de tothom gràcies a la seguretat. La seguretat de les coses ben fetes, de la capacitat i de la confiança, un cop més, de girar la moneda o la truita, si es prefereix, i crear del dubte, del descuit, de l’anècdota, la veritable acció. Acció com a vida, escenari com a terra.
Malgrat tot, és tasca feixuga no emmirallar-se en el passat. Transportar-se a temps remots, afamats de detalls que ens fugen de la comprensió i fascinar-nos amb el que la història ens ha fet conèixer, sigui vertader o poc fiable, acceptant que la ficció genera imatges molt personals i, en definitiva, que el que te valor és imaginar, viatjar anys enrere i cap a futurs apassionants des d’un punt fix, sense necessitat de rigor històric, simplement amb la il·lusió del dubte, del qüestionar-s’ho tot, del pensar que potser va ser així i, sinó, tant me fa, ser ferms amb les nostres idees, contrastar-les i enriquir-les.
El platejat pàl·lid al rostre de Constantí, el porpra senyorial de Justinià i Teodora, el peu que li manca a un dels tetrarques de pòrfir a Sant Marc de Venècia, el ciri que cremava a la plaça de Burgos condicionant el temps dels mestres d’obres per presentar un projecte de catedral, les tropes triomfals de Marc Aureli escarpades sobre el fust helicoïdal que la pluja i el vent encara no han pogut vèncer, la preocupació del rei Martí en no tenir hereu en contraposició a l’alegria Trastàmara, les coves ennegrides pel sutge, la primera pedra i l’última en un marge de ponent… La història crea un imaginari que és engolit per ell mateix. Una bèstia morta de fam, de fam d’històries i d’afany per explicar-les s’engreixa, tipa de mentides que omplen la panxa, però plena de detalls, simples, admirables, que fan enlairar les ments més curioses permetent crear un aiguabarreig anacrònic que ens ajuda a afrontar-nos, o per què no?, a gaudir del present, augmentant inesgotablement aquest anacronisme etern que és la vida. La nostra, nodrida de les que ja han passat i preparada perquè el futur pugui aprofitar el millor de nosaltres, sigui gran o petit, tot pot ser rellevant. Des de la piràmide de Keops a la petita marca de cisell que hi ha en una de les seves pedres. Som una olivera mil·lenària plena d’empelts que encara fa néixer olives.
Pau Minguet. Belltall, agost del 2015.
