Book “L’Art és l’home agregat a la naturalesa”

De nen sempre havia jugat al bosc, actualment, aquests jocs s’han convertit en la meva vida.
L’objectiu inicial d’aquest llibre era desenvolupar un mètode tècnic per poder fer art en l’espai natural; però construir aquesta sèrie de processos no era suficient, per això es va centrar a reflectir l’experiència personal que suposa crear al bosc.
El llibre pren forma de diari en el qual manifesto un procediment creatiu propi en què no està permesa la utilització de materials artificials.
Es tracta d’una edició limitada de 100 exemplars.

PETJADES DE FANG

Pròleg de Pau Minguet
Belltall, gener del 2014

Caminar per la muntanya és molt més complicat del que la gent pensa. Des de fa anys m’agrada molt fixar-me com les persones que no hi estan acostumades s’esforcen per encadenar les passes. Sempre tenen les mans preparades per frenar la caiguda, aferrar-se a una branca o desestabilitzar al company més proper. Sembla mentida que sempre trepitgen les coses que més rellisquen. Es perden, s’embruten, es punxen, s’esgarrinxen i sobretot es queixen, i molt!

Sempre m’he considerat un noi de muntanya. Acostumat als camins més complicats i als boscos més espessos. Però si he de dir la veritat, al Nil costa molt seguir-li el ritme. S’enfila amb pas ferm carena amunt, amb les mans a les butxaques, preveient sempre el camí que seguirà, anticipant les direccions i el rumb que prendrà. Observant, escoltant, pensant i sobretot respectant la natura que l’envolta. Aquest pas ferm sembla que sigui el mateix amb el qual s’ha aventurat en el camí de l’art. Però, de la mateixa manera que t’atures per contemplar el paisatge i recuperar-te una mica després de la pujada, pensant en tot el recorregut que has fet per arribar fins aquest punt, també cal, a l’hora de crear certes peces, aquesta pausa i reflexió.

Tot aquest contacte amb l’espai natural obre els ulls. Hi pot haver millor rebost que el bosc? La voluntat de deixar rastre, de conviure amb la natura, d’integrar-se, però, amb certa distància, assumint la condició de foraster però demanat ser acceptat per tot el que l’envolta és el que el Nil aconsegueix fer.

Sovint em plantejo l’obra del Nil com a quelcom que depèn molt de la natura, però que sense la intervenció física i intel·lectual d’ell mateix no es podria concebre. Igual que les primeres pluges que cauen després de sembrar empenyen el gra a néixer i a tacar d’un verd tendre tota la terra. Però quan a poc a poc s’hagi tenyit d’un brillant daurat tornarà a requerir la mà de l’home, de la mateixa manera que els llucs que creixen més rectes en els ametllers s’hauran de tallar perquè el fruit de la propera collita sigui de més qualitat. En certa manera, es deixa actuar a la natura però amb una sèrie de normes, de restriccions, d’atzars, i també, evidentment, de beneficis. Això es pot veure en el fet que les espigues de blat siguin més altes i espesses depenent de la pluja que les hagi regat o que una pedra on el Nil ha deixat restes de pigment tingui més o menys regalims. Dotant així a l’obra d’una sèrie de característiques molt particulars.

El dilluns 23 d’abril de l’any 1849 Eugène Delacroix va escriure: “Crec que es pot afirmar, segons les notícies que ens entren pels ulls des de fa un any, que tot progrés ha d’ocasionar necessàriament no un progrés encara major, sinó al final la negació del progrés, el retorn al punt del qual s’ha partit”. Segurament no podríem coincidir en aquest punt de partida que esmenta el pintor romàntic. S’ha de buscar un inici, una base, per més inventada o imaginada que sigui, traslladar-se en un lloc llunyà però alhora proper per a ell. És una tasca que el Nil realitza. La recerca d’aquest punt és el que permet que pugui seguir creant, però, amb la tranquil·litat que no hi ha una meta més enllà de la que ell mateix es pugui proposar.

Anar fent! I sense presses, perquè encara que el camí de l’art s’acabi, sempre ens quedarà passejar per la muntanya.

New Comment

4 + 15 =